On queden pedres, la veu explica el que hi havia.

Us donem la benvinguda a Al-Andalus. Aquest capitell de marbre és un bon punt de partida perquè resumeix, en un sol bloc de pedra, tot el que va ser Còrdova al segle X: la ciutat més gran i més culta d'Europa, capital d'un califat que s'estenia des del Duero fins al nord d'Àfrica, i d'una civilització que parlava àrab, resava en tres religions i llegia els filòsofs grecs quan la resta del continent ja els havia oblidat.

Fixeu-vos primer en la textura. Els picapedrers andalusins van tallar el marbre amb un instrument anomenat trepant, que perfora i escalfa la pedra fins a convertir-la en una mena de randa. Els especialistes anomenen aquesta tècnica «capitell de vespers», pels buits que semblen els forats d'un rusc. La idea no és només decorar: és fer que la llum travessi el capitell, que la pedra sembli lleugera, gairebé tèxtil. El poder del califa no es mostra amb un capitell massís, sinó amb un que respira.

Aquesta peça ve de Medina Azahara, una ciutat palatina que el califa Abd al-Rahman III va manar construir als afores de Còrdova cap a l'any 936. Va ser una capital administrativa i cerimonial pensada per enlluernar els ambaixadors que arribaven de Constantinoble, de Bagdad, dels regnes cristians del nord. Expliquen les cròniques de l'època que hi havia estanys de mercuri als patis, que els sostres eren d'or i que les portes es tancaven amb automatismes hidràulics. Només va durar setanta anys. L'any 1010, enmig d'una guerra civil dins del mateix califat, Medina Azahara va ser saquejada i després oblidada. Durant segles, els camperols dels voltants la deien simplement «la ruïna vella».

Pensi un moment en què significa tot això per a nosaltres aquí a Colòmbia. Quan a Europa encara es comptaven els dies per segles obscurs, a Còrdova hi havia una biblioteca amb quatre-cents mil volums, enllumenat públic, hospitals i una universitat. La llengua d'aquella universitat no era el llatí: era l'àrab. La ciència que s'hi ensenyava —àlgebra, astronomia, medicina— feia diversos segles que s'escrivia en àrab, i des de Còrdova passaria, traduïda, a la resta del món. Moltes paraules que fem servir cada dia a Colòmbia vénen d'aquell àrab andalusí: «azúcar», «almohada», «alcalde», «alcancía», «aceite», «ojalá». Cada cop que diem «ojalá» —de l'àrab in shā' Allāh, «si Déu vol»— estem, sense saber-ho, citant Còrdova.

El capitell que té al davant probablement va sostenir, fa mil anys, una columna al saló on el califa rebia els enviats estrangers. Després d'aquell saló van venir el saqueig, l'oblit i l'excavació arqueològica del segle XX. I després de tot això, aquest capitell va arribar a Bogotà.

Quan acabi d'escoltar-nos, avanci cap a la vitrina de l'esquerra, on l'espera un petit cofre d'ivori que va pertànyer a la dona més poderosa del califat.